Microrelats

L'accident

micro | 02 Juny, 2011 11:09

Estàvem en un bar a Porto Cristo com un dissabte qualsevol. Eren les cinc de la matinada i tots anàvem gats. Jo i en Pere havíem de marxar cap a i sols ho podíem fer amb el cotxe. Partirem rumb a Manacor. Passarem per davant de la gasolinera i alguna cosa no em sortí bé. Record poques coses de com tinguérem l’accident, sols record el soroll de l’ambulància que s’apropava cada pic més. El primer que vaig fer en estar estabilitzat va ser demanar per en Pere, el meu millor amic des de la infància. Ningú em contestava amb preguntes clares, els de l’ambulància em deien que encara no em podien dir res. Vaig sentir com un policia cridava a la mare d’en Pere per dir-li el que havia succeït. Escoltar de la boca d’un policia que en Pere havia mort va ser el pitjor record de tots. Em vaig aixecar per a cercar-lo per tot, no el trobava. Al final vaig decidir mira al voral de la carretera i vaig veure el seu cos tapat amb una manta. M’hi vaig apropar, vaig destapar-lo  i amb llàgrimes que ballaven la meva cara em vaig demanar perquè. Em vaig quedar abraçant el seu cos ,encara calent, fins que els seus familiars arribaren. La seva mare només veure-me em va pegar una galtada i es va aferrar al seu fill amb la tristesa que pot sentir una mare al veure el que més estima, tirat a terra, sense vida.

Des de aquella nit els familiar den Pere no em dirigeixen la paraula. La veritat és que ho entenc, però jo em sent encara més malament. Només se que he perdut una persona molt important per a mi, i que si pogués fer enrere, no dubtaria en ser jo el que morís. 

Paula Martinez Gomila

Bocins

micro | 02 Juny, 2011 11:06

Obrir la porta de ca nostra, va ser la pitjor decisió que podia haver pres.

A l’entrada, hi havia el mirall romput, pareixia que li havien pegat un cop de puny. Atemorida, vaig córrer cap a la sala. Els meus ulls no donaven peu al que veien: Els sofàs estaven destrossats i totalment foradats. La televisió tenia un cop que havia xapat la pantalla completament. Totes les fotos del prestatge estaven al terra i els vidres trencats. El quadre que va pintar la meva mare estava xapat per la meitat. La tauleta que em va regalar la meva germana quan em vaig casar, per sort, no estava rompuda però hi havia una nota: “Vas rompre el meu cor i ara està en trossets petits, com quan trenques un vidre i es romp en mil i un bocins; ara, cada un d’aquests cerca venjança. Això no ha acabat.” QUÈ?

Al primer instant vaig pensar amb el meu primer exmarit. Déu meu! Vaig córrer cap a la meva habitació. Vaig amollar un crit ofegat. El meu llit estava ple de pintura vermella que pareixia sang. Els vidres de les finestres i els miralls també estaven tots esmicolats. Vaig anar com un raig fins al provador, on els miralls també estaven trencats i tota la roba al terra, però la meva intenció era a anar a la caixa fort que hi tenia amagada... No havien tret ni un cèntim.

Vaig descartar l’opció de l’ exmarit. El primer que hauria fet ell, hauria estat robar-m’ho tot, com sempre.

I en Joan? Havíem sortit junts quan anava a l’institut i mai m’havia perdonat que li hagués posat “les banyes” amb aquell sud-americà. Però, per què després de tant de temps? L’havia de telefonar i demanar perdó. Quan anava a l’entrada a cercar el mòbil de dins la bossa, vaig sentir un cop fred a l’esquena. Alguna cosa m’havia travessat el pit. Em va pegar un calfred. Em costava respirar... Era l’home que m’havia amenaçat... Encara no havia sortit de la casa i m’havia matat. La venjança estava complida i jo m’estava morint.

Just quan anava a caure a terra vaig reunir totes les forces per girar-me i veure’l... Nàdia? No m’ho podia creure. La meva millor amiga m’havia traït? No, m’havia matat! Però, per què? Se’m va atracar amb el tros de vidre ple de sang que m’havia clavat a l’esquena. Em va dir: “ Jo t’estimava. Tu ho sabies i em vas destrossar el cor. Això mai t’ho perdonaré.” Què jo havia fet què? La meva millor amiga lesbiana? Mare meva! Si jo ho hagués sabut... Em costava respirar cada cop més. El cap em feia voltes... Res em pareixia real... Vaig tancar els ulls i vaig esperar la meva mort. El darrer que vaig sentir van ser les sirenes de l’ambulància.

Cecília Genovart Llodrà

Gana

micro | 02 Juny, 2011 11:05

Feia vuit dies que no menjava. Bé, un suquet de taronja o una mossegada dels dinars tan bons que feia la seva mare.

Això de no menjar, li costava. Sempre li havia encantat menjar. Ho disfrutava. Però no es sentia bé amb el seu cos.

Quan estava amb companyia sempre es sentia diferent als demés. Es veia més... No ho volia ni pensar. Era un trauma que ja portava desde la infància: no poder dur roba bonica perquè no li cabia, no poder anar a fer deport per vergonya al que pensessin els altres...  Fins a un punt que no volia ni anar a la discoteca a ballar o a “lligar”, com es sol dir.

Així que va començar a deixar de menjar llepolies, però va veure que no era suficient. Ja duia vuit dies sense menjar i eren massa.
Es mirava al mirall i es podien contemplar aquelles cames primes, o millor dit, aquells ossos que estaven coberts per una capa fina de pell. Aquells braços que pareixien fideus. La panxa que envers d’anar-se’n cap a defora, s’enfonsava i marcava cada costella com les peces d’un xilòfon. A la cara, ja no existien les galtes; estaven totalment xuclades i aquells ulls cels, havien perdut tota vida que tenien, ja no brillaven.

Aquell dia, ja ni s’havia esforçat en sortir de la seva habitació. Els seus pares s’havien preocupat molt i desde l’habitació podia sentir els plors de la seva mare que sobrepassaven el renou de buit de la seva pròpia panxa.

El cap li tornava a donar voltes. Es va estirar sobre el llit i va començar a pensar: recordava els pastissos de xocolata que feia la seva mare que era un paradís per la llengua, aquells macarrons tan bons de la padrina... No! No havia de pensar amb menjar.

Llavors, li va venir la imatge d’aquella camiseta colorida de la tenda del costat. Era preciosa, però l’única roba que duia, era de color negre perquè deien que sempre t’estilitza més. Va pensar amb les noies de la seva classe... Tan boniques... Volia una novia. Volia amagrir-se per poder agradar-li a les noies i que els seus amics no es burlessin d’ell a l’escola... Sentia la veu de fons de la seva mare: “David, David...” Però en David tenia gana, molta gana i estava dèbil, molt dèbil. No va aconseguir despertar-se.

Cecília Genovart Llodrà

Ella

micro | 02 Juny, 2011 11:01

Tenia la mateixa cara d’estúpida de sempre, però ara havia canviat el seu estil. S’havia tornat gòtica: duia els ulls pintats de color negre, d’una manera excessiva; pareixia que duia una màscara posada.

Aquests, juntament amb els llavis, pintats de blau, destacaven sobre el seu rostre pàl·lid. La seva llarga cabellera pèl-roja s’havia convertit en una cosa semblant a un fregall vermell d’estopa. Per acabar-ho d’adobar, portava una gorra de quadres blancs i negres. Semblava Oliver Twist (si aquest fos tan lleig). Fins i tot es pareixien amb les pigues de la cara.

Amb un jersei escotat, intentava ensenyar el que no tenia, aconseguint fer més pena de la que solia fer. La veritat és que amb aquella cara –tant pintada com sense-, aconseguia fer por a qualsevol. I jo pensava: què és de fàcil canviar una meravellosa vida per una en la qual ningú vol ser amic teu i vols cridar l’atenció de qualsevol manera...

Tot això va ser per un noi. Sempre és per un noi, diem. Però, realment val la pena? Deixar anar la teva vida, les amistats, la família, l’alegria? Pens que no. Tothom té la seva manera de ser, i si a un noi no li agrada, que s’aguanti. I si canvies perquè ja t’és igual el que faci o deixi de fer, llavors sí que ets estúpida.

Encara record les seves paraules en aquell dilluns de mar: “tant de bò fossis la meva germana i no la que tenc. Ets genial”.

Genial? I un prebe! Dies després la seva manera de pensar havia canviat tant com ella, i de la seva boca havien sortit tota mena de calumnies sobre mi. Em sap greu per ella. La veritat és que sí que sóc genial.

En alguns moments, sento una terrible enyorança d’aquells temps, de quan érem amigues. O almenys, això pareixia.

Bàrbara Riera Bosch

La importÓncia de viure el moment

micro | 02 Juny, 2011 10:58

Aquella camisa transparent deixava veure el seu cos esquàlid i la seva pell, que era blanca com la neu. Tenia els ulls verds i els cabells que li quedaven eren castanys, curts, arrissats, però eren prims i estaven molt embullats. Feia tres mesos que estava ingressada a l’hospital amb anorèxia i depressió. Malgrat això, era preciosa. Sempre ho havia estat. El problema era que ella no s’ho creia.

Sempre es preocupava massa del seu aspecte. No li agradava el seu cos. Per aprimar-se, va començar a menjar molt menys. Només menjava cereals baixos en grasses. Als matins no berenava, dinava molt poc i quasi no sopava. Però no s’aprimava. Desprès va començar a vomitar. Els metges la van sotmetre a un règim basat en l’aportació de nutrients al seu cos, i la vigilaven tot el dia perquè no vomités. Va deixar de restringir-se el menjar i, encara que el seu pes es situava per davall del saludable, era estable.

Feia un temps que ja s’havia oblidat tot l’assumpte,quan el seu xicot, en Marc, va tenir un accident de moto i va morir. Aquí sí que ja no va poder suportar-ho. Va recaure en depressió. Ara ja no li importava gens el seu aspecte. No menjava, no per aprimar-se, sinó perquè ja li era igual tot. Ja no duia la roba nova i guapa d’abans. Anava de qualsevol manera i normalment de color negre. Un dia va agafar la màquina de tallar els cabells del seu pare i es va rapar el cap. Sentia un gran pès al cor i pel treure’l fora vomitava.

En Marc era la persona que més l’havia ajudat a superar el problema d’autoestima amb el seu cos, era l’únic que la podia convèncer de que era preciosa. Era l’únic i ara ja no hi era. S’odiava a ella mateixa, per centrar-se en l’aspecte, quan hi havia coses molt més importants a la vida. De què li servia, ara, estar prima?

Bàrbara Riera Bosch

1 2 3 4 5 6 7 8  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb